Enric Frigola (Ràdio Estel): “Tip de suportar les pressions, vaig deixar TVE”

Girona: Enric Frigol

Font: El Punt Avui, 8 – 05 – 2014

Aprofitant una de les seves cada vegada més freqüents estades a Corçà, Enric Frigola va passar per Girona per mantenir una conversa i fer l’entrevista. És un d’aquells periodistes que no es jubilaran mai, tot i que oficialment consti com a tal.
Es jubilarà?
Visc de la meva jubilació, però continuo vinculat, com a voluntari, al món de la ràdio.
Què vol dir voluntari en el món de la ràdio?
Vol dir col·laborar voluntàriament sense percebre res a canvi amb una entitat, que en aquest cas és Ràdio Estel. Hi mantinc un contracte amb totes les característiques legals que tenen aquesta mena d’acords, però sempre com a voluntari.
I quina feina fa a Ràdio Estel?
Tinc aquesta ocupació des de fa quatre anys, portant la coordinació general i pràcticament la programació.
Però havia vingut a jubilar-se a l’Empordà?
Continuo residint a Barcelona, tot i que des de fa uns mesos vaig llogar una casa a Corçà i cada vegada estic més per aquí. La típica història dels barcelonins que quan tenen una estona s’escapen.
Com un noi de Peratallada s’enamora del món de la ràdio?
L’invent em va acabar d’entusiasmar quan tenia set anys i a casa meva van comprar una ràdio. Després jo em vaig passar hores escoltant ona pesquera, buscant emissores i intentant entendre què era l’ona curta i l’ona llarga, quan encara no hi havia FM. Era l’hereu d’una família de pagesos i quan em van veure tan aficionat a tot això, ja van suposar que difícilment em podria quedar a fer de pagès.
I va optar pel periodisme?
Vaig estudiar la carrera de mestre. Tampoc em desagradava ser mestre. Quan ja estava estudiant magisteri, un dia em vaig presentar a Ràdio Girona. Sempre recordaré aquell dia: em va obrir la porta Francina Boris, amb la qual després vaig tenir una relació de profunda amistat fins al dia de la seva mort. Simplement vaig anar a demanar feina, tenia quinze anys, i al cap d’uns mesos em van oferir l’oportunitat de fer el torn de deu a dotze de la nit.
De mestre a locutor de ràdio?
Durant els anys de magisteri, vaig compaginar els estudis amb aquestes dues hores de la ràdio de nit, que em van servir per aprendre els secrets de la ràdio i entrar en l’ofici. Després vaig passar les oposicions de mestre per anar a Palamós, i vaig haver de resoldre el primer gran dilema laboral de la meva vida. Et quedes aquí amb un sou baix, però fent una cosa que t’agrada o te’n vas a fer de mestre a Palamós? I vaig renunciar a la carrera de mestre.
Va renegar del magisteri?
Sóc mestre i ho seré tota la vida, amb oposicions aprovades i plaça concedida, però hi vaig renunciar per continuar a la ràdio. I vaig ser a Ràdio Girona des del 1963 fins que me’n vaig anar a la mili, el 1970 aproximadament.
No va exercir mai de mestre?
Durant uns anys, sí. Vaig estar fent substitucions, a l’escola de Montjuïc a Girona, on hi havia força nens gitanos. Va ser bastant dur.
A Ràdio Girona què feia?
Vaig viure i treballar tots aquells anys a Girona. A mi em fitxa Ramon Amposta. Vaig treballar molts anys amb el periodista Pepe Vilà, i com a companys vaig tenir Francina Boris, María Jesús Medina, Dolors Pui, Anna Donato, Joan Ribas, Narcís-Jordi Aragó i tota una sèrie de gent que venia a fer programes. Per a mi tots plegats van ser uns autèntics mestres, perquè en sabien molt, i jo aleshores era una criatura de 17 anys.
Ràdio Girona va ser la seva escola professional?
Ràdio Girona va ser l’autèntica escola. Els estudis de mestre em van servir de molt per a la meva carrera a la ràdio; sense aquesta base no hauria tingut el bagatge per resoldre les mil i una situacions en què m’he hagut de trobar.
Com va estudiar català?
Ni a l’escola Normal de mestres ni a la ràdio vaig aprendre el català, que en aquells anys era totalment absent en aquest món. Després m’he hagut d’espavilar.
Quan i per què deixa Girona?
Marxar de Girona va ser un disgust molt gran i ho vaig considerar un greuge. Feia el servei militar i, després del campament a Sant Climent, érem una vintena de joves que ens dèiem Frigola, dels quals dinou es van quedar a Girona; a mi, per sorteig, em va tocar anar a Barcelona. Jo ja estava bé a Girona. Treballava a la ràdio, tenia un sou fix i ja tenia una parella. El fet d’enviar-me a Barcelona a fer la mili em va desmuntar la vida; probablement jo no hauria marxat mai de Girona si això no hagués passat.
Aleshores va haver de fer un parèntesi en la seva carrera?
Com que Ràdio Girona tenia la seva emissora central a Barcelona –Ràdio Espanya de Barcelona–, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya, hi vaig començar a fer torns de cap de setmana. El fet de ser mestre em va servir per no fer guàrdies a la caserna militar; em vaig passar tota la mili fent de mestre de nanos que no sabien ni llegir ni escriure. Allà vaig conèixer Pedro Ruiz, tots dos fèiem classes. Ens tenien certa consideració i no havíem de fer guàrdies, de manera que els caps de setmana tenia permís i podia fer ràdio. Després, quan vaig acabar la mili, em van oferir quedar-me a Barcelona. Vaig dir que sí, perquè m’interessava molt. Quan vaig marxar de Girona, el meu sou era de 1.500 pessetes i a Barcelona ja me n’oferien 10.000. La diferència era brutal, tot i que tenia un dels sous més baixos de l’emissora. Però entre això i el fet de veure que es podien fer moltes més coses a Barcelona, m’hi vaig quedar.
I va fer una carrera ascendent?
La cosa va anar prou bé, fins que un dia em va caure una represàlia per haver dit alguna cosa que no havia de dir; en l’època franquista i com a càstig em volien desterrar a Girona. Acabava de tenir el meu primer fill i m’havia comprat un pis. No era tant el disgust de venir a Girona com el fet d’haver de canviar la meva vida un altre cop. La cosa va quedar que em van eliminar el programa que portava jo.
Què va fer perquè el castiguessin?
Em vaig limitar a llegir per antena la carta d’un oient que protestava per una de les moltes multes que havia rebut la revista Presència. Jo llegia cartes d’oients i aquesta en qüestió explicava un tancament o una multa a la revista Presència. Això va caure fatal i em va costar l’eliminació del meu programa, La legió d’honor, que era un musical de cançó catalana en què jo llegia les cartes que ens enviaven els oients. El programa, però, es va acabar per sempre més.
Després d’aquest episodi, la cosa no devia ser tan plàcida?
Franco s’anava fent vell, estava malalt, i jo tenia la percepció, i la seguretat, que algun dia es podria fer ràdio en català. El meu objectiu era fer ràdio en català. Per això, durant aquells anys que vaig estar picant pedra, em vaig preparar i vaig estudiar català. Al cap d’uns anys, em van deixar fer un informatiu: va ser el primer informatiu que es va fer en català a la ràdio. Es deia Aquí Catalunya; va durar poc.
També li van eliminar el programa?
Un dia vaig llegir al diari que RNE convocava oposicions perquè necessitava personal per a Ràdio 4 i m’hi vaig presentar. N’érem molts que ho vam intentar; hi havia Joan Grau d’Olot, Josep Puigbó i molta altra gent. Vaig passar les oposicions. Realment aquells anys foscos que havia passat em van servir de molt, els vaig dedicar a estudiar, a llegir i a practicar el que podia ser una ràdio en català del matí fins al vespre.
En l’etapa de Ràdio 4 va fer realment el que li agradava?
A Ràdio 4 vaig tenir diverses etapes. Durant set anys, vaig fer el programa Matinal, que se suposa que era el més escoltat, però a més vaig fer moltes altres coses. Treballava amb Maria Matilde Almendros, que era un personatge mític de la història de la ràdio. Deuria ser el 1976 que també vaig tenir col·laboradors com ara Maria Aurèlia Capmany, Sempronio, Nèstor Luján i molta altra gent. No fèiem tertúlies, aleshores no s’estilaven. Hi vaig estar vuit anys.
Si la cosa anava tan bé, per què va marxar de Ràdio 4?
Quan encara era a Ràdio 4, va sorgir l’oportunitat de posar en marxa la Cadena 13, la primera privada en català. Vaig demanar una excedència i durant quatre anys vaig posar en marxa la Cadena 13. Allò va ser un fracàs total i absolut, i després vaig tornar a Ràdio 4 i hi vaig fer diversos papers, fins que Ramon Colom i Enric Sopena em van cridar per anar a fer de cap de programació de TVE a Catalunya.
Què hi fa un home de ràdio a la televisió?
Sense tenir ni idea de televisió, amb molta por i tremolor de cames, vaig decidir agafar-ho, perquè les persones que m’ho proposaven eren de confiança i perquè considerava que era una oportunitat per conèixer el món de la televisió per dins.
Va estar sotmès a pressions o dictats des de dalt?
Vaig viure en la meva pròpia pell el que representa ser cap de programes, durant dotze anys, en una televisió pública, un càrrec prou important a TVE. Et deien que contractessis aquest o aquest altre, i si preguntaves per què, la resposta era “perquè sí”. Contractes amb productores estranyíssimes, a un preu més elevat del que habitualment havies de pagar. Tot això ho he viscut.
Amb el PP o el PSOE?
Amb tots dos. Un dia em vaig plantar amb mi mateix i vaig decidir que ja no volia jugar més a determinats jocs. Era l’etapa del PP, però amb el PSOE també hi van passar algunes coses una mica estranyes. Els polítics exercien influències sobre els caps de programes per col·locar-hi la seva gent, i això ho feien tant els uns com els altres.
I va decidir tornar a la ràdio?
Tip de suportar aquestes coses, quan Vicens Villatoro em va oferir d’anar a Catalunya Ràdio ho vaig aprofitar. Hi vaig entrar com a responsable de Catalunya Música i Catalunya Cultura, durant quatre anys. Quan va entrar Montserrat Minobis com a directora, em va reclamar al seu costat, perquè ella no coneixia gens la casa. Hi vaig estar el temps que va durar la Minobis, que no va ser gaire, dos anys. Va ser una etapa molt criticada que es recorda malament. Es va perdre gent com en Clapés i en Basté. Es van cometre errors, però força menys dels que se li atribueixen. La Minobis va haver d’aguantar garrotades de totes bandes, i a vegades sense tenir-hi res a veure. Quan l’arbre cau, tothom en fa llenya. Poc temps després que ella se n’anés, em van convidar amablement a marxar. Vaig estar a l’atur, però la cosa va coincidir amb la meva jubilació.
Per què ara Ràdio Estel?
Hi sóc perquè m’ho demanen, perquè sóc creient, per ajudar a fer una ràdio d’Església tan allunyada com es pugui del que és la COPE i la cadena de televisió 13 TV, que des del meu punt de vista són dos dels pitjors exemples que ha tingut la democràcia en mitjans de comunicació. Crec que és possible fer una altra ràdio d’Església sense l’odi visceral que vessen aquests mitjans.

Anuncis
Arxivat a Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: