Joan Armengol: “El passat no compta”

Barcelona. Comunicac

Font: El Punt Avui, 17 – 02 – 2014

Amb Joan Armengol (Igualada, 1934) vam conversar el dia que es va morir Shirley Temple. “L’he entrevistada.” Pels seus micros
ha passat part del segle XX. La pregunta era: ‘Motivo y alcance de su visita’. Ara l’Acadèmia Catalana de la Ràdio ha instituït un premi amb el seu nom
Lorenzo Díaz l’ha definit com l’entrevistador més prolífic. Quanta gent ha entrevistat?
Unes 80.000. Però, tot i ser el Dia de la Ràdio no totes són entrevistes radiofòniques. Havia treballat a El Correo Catalán –hi tenia una secció diària, Magnetófono barcelonés– a Ràdio Barcelona, RNE, a TVE. Hi ha entrevistes que sortien els diversos mitjans. No són 80.000 personatges, potser són uns 50.000. N’hi ha com en Tarradellas, que el vaig entrevistar molts cops. No eren entrevistes com les del mestre Joaquín Soler Serrano; si no fos pels A fondo mítics, ni se’l recordaria.
Quin sobrenom li donava Soler Serrano?
Juanito Entrevistas.
Pels seus micròfons ha passat bona part del segle XX!
És clar, és que aleshores, benvolguda companya, no hi havia la quantitat de periodistes que hi ha ara. Vaig començar a fer carrer i era gairebé l’únic! I es facilitaven més les coses. Anava a buscar els personatges al seu hotel i els portava a Ràdio Barcelona, i no hi havia cap problema. Molts cops dinava amb ells. Hi tenies una certa relació, era un context diferent. He entrevistat Orson Welles, Vittorio Gassman, Jane Mansfield, Cantinflas, Joan Crawford, Vittorio de Sica, Gina Lollobrigida, Ella Fitzgerald, Tenesse Williams, García Márquez…
O es presentava a l’aeroport i a peu de pista els plantava el micro
Exacte. És el que va passar amb els Beatles, els vaig esperar a la pista d’aterratge, si no, no els faig. Anaven de grans vedettes, i ho eren.
Era una altra època…
Ara els periodistes van a rodes de premsa, però és que s’organitzen molts actes interessants, als quals assisteixo, i no n’hi ha cap. No vull atacar cap col·lega, Déu me’n guardi! En la meva època era tot el contrari. Jo no hi era mai, a l’estudi, sempre era al carrer.
I com va ser l’entrevista a Franco?
Donava nota de les audiències que es feien i Ràdio Barcelona li va lliurar una medalla, i com que era allà m’hi vaig apropar i ell va contestar, clar, dins els límits orals d’aquest senyor. Aleshores jo era jove i era valent. Ara ni sóc jove ni sóc valent. L’última emissora en que he treballat ha estat a Ràdio Estel, amb el programa Amb llum pròpia. He tingut uns problemes de salut i ho he deixat. Ara tinc una edat per recordar i celebrar el que vaig fer.
Moltes anècdotes?
Sí, i tant! En Nixon va néixer en un poble de Califòrnia que es diu Yorba Linda i li vaig explicar que el nom es deu a un colonitzador anoienc nascut a Jorba (Anoia). I a l’home li feia gràcia visitar Jorba, però els de protocol li ho van impedir. També vaig acompanyar el president Tarradellas en l’avió que el portava des de Tours; vaig destapar el cava a l’avió, quan vam sobrevolar l’Estat espanyol. Recordaré sempre que el president va dir: “Qui ens ho havia de dir, Antonieta.”
Se sent com l’últim supervivent d’una manera de fer ràdio?
Sí, són diferents estils. Als Estats Units compta l’experiència. Aquí estem en un país on es penalitza.
Algun personatge el va impressionar especialment?
Vaig entrevistar l’actor George Sanders, guanyador d’un Oscar per Eva al desnudo i que s’allotjava a Castelldefels. Al cap d’unes hores es va suïcidar. Estic recordant també el mestre Pau Casals, amb qui vaig parlar a casa seva. I és que fer una entrevista a l’entorn del personatge li dóna un altre tarannà. La primera entrevista important la vaig fer a Fabiola i Balduí de Bèlgica a la catedral de Santiago. I ella em va dir que l’església no era el lloc més adequat per a una entrevista.
Els futurs periodistes saben qui és Risto Mejide i no Joan Armengol.
Perquè tot ha canviat. No hi ha memòria ni gent que la divulgui. Ara l’Acadèmia Catalana d’Arts i Ciències de la Ràdio recorda en Joan Armengol entrevistador. Em fa una il·lusió tremenda aquest premi perquè porta el meu nom, i això farà que a l’hivern de la meva vida algú sabrà qui sóc. Tot s’ha transformat, el passat no compta.
Com es definiria?
He volgut fer arribar el personatge, des d’un vessant personal, humà. He sigut prudent, educat i respectuós: Tarradellas mateix
m’explicava coses i em deia que si ho xerrava em tallaria el ganyot!

Anuncis
Arxivat a Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: